Els Dijous parlem dels compositors / Los Jueves hablamos de los compositores

  • Giacomo Puccini (Nàpols, 1858 – Montecatini, 1919): Va néixer el 22 de Desembre de 1858 a Nàpols.

El debut artístic de Puccini en el Teatre Dal Verme de Milà es va produir en 1884 amb Le Villi, on es poden observar els refinaments harmònics i instrumentals, la transparència del cant, la cerca d’un lirisme una mica delirant, mostren una decidida superació de les maneres de l’últim Verdi i de tota la tradició de la «Gran Òpera».

En l’obra Manon Lescaut (1893), el personatge de Manon es converteix en el primer resultat perfectament personal de Puccini des del punt de vista del drama i de l’estil. En aquesta òpera es desvetllen altres dues qualitats que permeten anunciar futurs desenvolupaments: sobretot, la rapidesa i l’eficàcia de les escenes de conjunt, amb l’aportació essencial d’una orquestra rítmicament molt vivaç.

En La bohème (Regio de Torí, 1896) elabora un llenguatge musical d’innegable novetat. Puccini procedeix a una modificació gairebé radical del llenguatge musical. Utilitza la dissonància que mai és aspra o xocant, utilitzada per tornar més vaporós i evanescent el desenvolupament musical, per crear els «núvols de melodia» dels que parlava el propi Puccini.

/

  • Giacomo Puccini (Nápoles, 1858 – Montecatini, 1919): Nació el 22 de diciembre de 1858 en Nápoles.

El debut artístico de Puccini en el Teatro Dal Verme de Milán se produjo en 1884 con Le Villi, donde se pueden observar los refinamientos armónicos e instrumentales, la transparencia del canto, la búsqueda de un lirismo algo delirante, muestran una decidida superación de las maneras del último Verdi y de toda la tradición de la «Gran Ópera».

En la obra Manon Lescaut (1893), el personaje de Manon se convierte en el primer resultado perfectamente personal de Puccini desde el punto de vista del drama y del estilo. En esta ópera se desvelan otras dos cualidades que permiten anunciar futuros desarrollos: sobre todo, la rapidez y la eficacia de las escenas de conjunto, con la aportación esencial de una orquesta rítmicamente muy vivaz.

En La bohème (Regio de Turín, 1896) elabora un lenguaje musical de innegable novedad. Puccini procede a una modificación casi radical del lenguaje musical. Utiliza la disonancia que nunca es áspera o chocante, utilizada para volver más vaporoso y evanescente el desarrollo musical, para crear las «nubes de melodía» de los que hablaba el propio Puccini.